Mig perquè he viscut un mes d’aeroports i mig perquè m’he sentit identificada amb el que diu aquest article, surt de l’armari i dic: —Que acomiadar-se no és gens fácil. D’ençà que vaig començar a anunciar la gran notícia, la meva partida a Berlín, m’he (ens hem) fet un fart de sentir tot tipus de comentaris: I a Mallorca hi viuen tan bé!, I no hauríeu de començar a pensar de tornar…, I pentura en Felip té altres plans… (bé, a casa mai ens hem comunicat telepàticament, és molt possible que aquests plans, tant si hi són com si no, jo ja els sàpiga), Ai!, i hauràs d’aprendre s’alemany!!, I a Alemanya què hi has de fer, tu, amb so català?!? (aquest ja revela, a més, una actitud una mica pejorativa envers el català), I no tens por?, etc. Podria descriure-us segon a segon, l’efecte, fins i tot físic, que tenen aquestes paraules en mi. Sé el que no vull sentir, però no sé tant el que voldria sentir o per ventura sí. M’agrada sentir que em donau l’enhorabona i que sou feliços de veure que puc continuar fent una de les coses que més m’apassionen, allò dels [pìttonáls]… I m’agrada que em digueu que vendreu! M’agrada saber que us tendré (via Whatsapp, Facebook, Skype… el que sigui!). Que acomiadar-se no és gens fàcil, no ho és gens. I em sent afortunada de poder viure d’una feina que combina la curiositat i la creativitat, que em permet una certa flexibilitat i, sobretot, la possibilitat d’interactuar amb la gent, de discutir coses diverses, d’aprendre contínuament. Que acomiadar-se no és gens fàcil, no ho és gens. I de vegades em sorprenc pensant que quina casta de vida és aquesta que estic vivint i que, al mateix temps, està vivint la gent que m’estima. Que jo no som ciutadana del món, que no vaig a la recerca d’aventura… que sé bé d’on som i el que vull és aprendre sempre amb el rigor i el gust per les coses ben fetes. I tenc por, sí, de vegades tenc molta por, del dolor i de la solitud, però, sobretot, del patiment dels altres per aquest continu anar i venir. Que acomiadar-se no és gens fàcil, no ho és gens. I som feliç de tenir-vos, company, pares i amics: un company que em vol així, bellugadissa de cames i ales; una mare que m’ha transmès la força dels volcans i un pare que sempre hi és, amb el somriure amatent; uns amics… que m’animen que agafi el tren (aquest tren que passa clares vegades) i que sé que sempre estaran a punt per estrènyer-me ben fort quan torni de cada viatge. Acomiadar-se així… és molt més fàcil.
De comiats
Respon
Ximarra 