Els llibres electrònics i les tauletes

Maria del Mar Vanrell:

Segurament un dels factors que més ha propiciat el sorgiment del llibre electrònic ha estat l’increment de la mobilitat humana. Efectivament, el fet de viure a una gran ciutat, treballar lluny de casa i, de vegades, en llocs diferents han fet que per una banda tenguem la necessitat de treballar sense una seu fixa o de disposar de les dades allà on siguem i que, per l’altra banda, vulguem continuar estant en contacte amb la nostra gent (família, amics, etc.).

Personalment, no ha estat fins ara que no he tengut la necessitat de disposar d’un aparell del tipus tauleta tàctil (en anglès, tablet). Ja tenia un ordinador portable del tipus ultrabook, però ara tenia necessitat d’un dispositiu diferent. Em trob amb la situació d’haver de viatjar cada unes dues setmanes entre Berlín i Barcelona. El que em passava era que en aquests viatges havia de dur els llibres que necessitava per preparar les classes de la setmana següent (normalment dos llibres), els articles científics que volia llegir durant el trajecte d’avió i, de vegades, el quadern de laboratori (amb les anotacions que he anat fent durant aquests anys de recerca sobre tot el treball experimental que hem duit a terme). De literatura, ja m’estim més no parlar-ne. Amb el temps havia optat per tenir una sèrie de llibres a cada habitatge. Això no era gaire pràctic, perquè feia que pogués continuar els llibres que tenia a Barcelona només cada dues o tres setmanes. Us podeu imaginar que quan els tornava a agafar la majoria de vegades no sabia ni de què anaven.

tauleta

Es per això que vaig decidir comprar-me una tauleta tàctil. Després de tres mesos de tenir-la, puc dir que encara li estic trobant més usos dels que ja havia previst. Per una banda, m’ha servir per poder centralitzar tota la paperassa que tenia d’articles científics i el quadern de laboratori, però també l’empr per organitzar les classes que impartesc i per prendre apunts a les classes d’alemany, per exemple (més endavant parlarem de les eines que et permeten fer això). També la faig servir com a llibre electrònic per a la literatura i també per als manuals que necessit per a la meva feina. Ara, però, també l’empr com a planificadora mitjançant l’agenda i per poder contestar correu quan no tenc l’ordinador al davant. En definitiva, a mi m’ha ajudat a poder organitzar-me molt millor (cosa que disminueix l’estrès considerablement) i, al mateix temps, som conscient que això també beneficia el medi ambient, ja que he reduït la quantitat de paper que consumesc. A continuació, Francesc Felipe (ara director tècnic de l’empresa AttendBio Research, S.L. i abans propietari de l’empresa en línia Optimitza.cat) ens parlarà d’aquests dos tipus de dispositius: els llibres electrònics i les tauletes.

Francesc Felipe:

Quan parlam de llibres electrònics la primera cosa que hem de remarcar és que aquest terme moltes vegades s’empra per parlar de dues coses diferents: del document electrònic que conté la informació del llibre i del dispositiu especialitzat que s’empra per a llegir aquests documents. Per diferenciar-los, ens podem referir al document com a llibre en format electrònic (en anglès, eBook) i a l’aparell, com a lector de llibres electrònics (en anglès, eReader). Un lector de llibres electrònics normalment pot obrir molts formats diferents, incloent ePub, pdf i formats d’imatge.

Continua llegint

Anuncis

La reforma laboral de 2012

Maria del Mar Vanrell:

Fa alguns dies tornava a circular per les xarxes socials d’Internet el Empleo / The Employment, un curt de sis minuts i vint segons, dirigit per Santiago “Bou” Grasso que ha obtengut més de 100 premis a festivals de cinema i concursos d’arreu del món. El curt planteja la història d’un home que fa el camí habitual cap a la feina, submergit en un món en què la tònica habitual és la utilització de les persones com si fossin objectes. No farem spoilers aquí, però sí que voldria parlar de tot el fil de comentaris que el curt, encara cinc anys després de l’estrena, ha despertat. Per a alguns el curt revela l’estructura piramidal de la societat moderna, on cada un està al servei de la persona que està immediatament per damunt d’ell, cada persona viu per servir algú altre. Altres pensen que el curt reflecteix el món actual en què no hi ha treball per a tots i vivim obligats a fer qualsevol cosa a qualsevol preu per poder sobreviure. Altres pensen que reflecteix un hipotètic mercat laboral compost per ciutadans zombis i alienats que viuen guiats per la inèrcia i resignats al seu destí.

Image

Enguany l’Estat espanyol ha tengut les pitjors dades en relació a la taxa d’atur i ha superat per primera vegada en el primer trimestre de l’any la xifra de sis milions dos-cents mils aturats, un 26,6%. Aquesta taxa encara es dispara en el cas dels joves i assoleix el 56,1% (només Grècia té un percentatge més alt de gent jove sense feina, un 62,9%). Segons el Fons Monetari Internacional aquesta taxa elevada d’atur en el sector més jove és deguda a la “insolidaritat intergeneracional”. És a dir, durant els darrers anys han conviscut una part dels treballadors, normalment de més edat, amb contractes de caràcter indefinit, major protecció laboral i increments salarials, amb altres treballadors, en general més joves, amb contractes temporals i bastant desprotegits. Els ajustaments deguts a la crisi varen començar sobretot per l’acomiadament dels contractats temporals. Un dels objectius principals del Reial Decret-Llei 3/2012, de 10 de febrer, era precisament el de “facilitar la contractació, amb especial atenció als joves i als aturats de llarga durada, potenciar els contractes indefinits enfront als temporals i que l’acomiadament sigui l’últim recurs de les empreses en crisi”, així com “acabar amb la rigidesa del mercat de treball i assentar les bases per crear ocupació estable”. Com és que més d’un any després encara no podem veure els efectes d’aquesta reforma laboral? Són les causes esmentades pel Fons Monetari Internacional les vertaderes causes de la desocupació podríem dir-ne “històrica” a l’Estat espanyol? D’això, així com del que suposa el Reial Decret-Llei 3/2012, ens en parlarà na Francesca Nicolau, consultora laboral i formadora freelance.

Francesca Nicolau:

La prestació de serveis a canvi d’una contraprestació econòmica tradicionalment s’ha anomenat treball per compte d’altri. Així, podem parlar de dret del treball en el moment en què l’Estat intervé, creant unes normes per regular aquesta prestació de serveis i deixar de parlar de servitud o esclavitud (com és deia a l’Edat Mitjana). El dret del treball neix com a conseqüència de la necessitat d’organitzar-se i de les males condicions obreres en la revolució industrial.  En la concentració dels treballadors en una mateixa fàbrica és on comença la precarietat dels treballadors i l’autoritarisme de l’empresari. Aquestes indústries originaven guanys, però aquests no eren invertits per millorar la condició dels treballadors. És en aquest moment quan podem començar a parlar de “qüestió social”, perquè passam d’un pla individual a un pla col·lectiu.

Continua llegint

L’aprenentatge de llengües estrangeres (II)

(Continuació).

Margalida Valls:

Per altra banda, la recerca en l’aprenentatge de l’escriptura ha demostrat com aquesta destresa generalment millora més en una aula, és a dir, quan la llengua s’aprèn a través d’instrucció formal; en concret, mitjançant unes bones classes d’escriptura i molta pràctica, a més de moltes hores de lectura. Aquest és un exemple d’un altre context d’adquisició anomenat instrucció formal a l’aula (la situació més comuna per a l’aprenentatge de llengües estrangeres al nostre país), en què l’aprenentatge se centra en elements lingüístics com ara diversos aspectes gramaticals, comprensió de textos, etc.

També a l’aula, però amb uns objectius i metodologies diferents, trobam: a) els estudis sobre programes d’immersió, en els quals la segona llengua és la que s’utilitza per a totes les activitats acadèmiques en un determinat context (p. e. escoles franceses al Canadà en la zona angloparlant) o b) l’AICLE, Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengües Estrangeres (CLIL en anglès), en què l’aprenentatge d’una llengua estrangera es du a terme a l’aula mitjançant la utilització d’aquesta com a llengua vehicular en assignatures de contingut.

stop

Continua llegint

L’aprenentatge de llengües estrangeres (I)

Maria del Mar Vanrell: L’aprenentatge de llengües estrangeres és una tema d’actualitat per una sèrie de raons. La primera és deguda al fet que ens ha tocat viure un període complicat i cada dia és més la gent jove que decideix emigrar a un altre país amb més perspectives laborals. D’entre aquests països, Alemanya és una de les primeres destinacions. Entre el 2011 i el 2012 hi ha hagut un augment d’un 44,7% de gent que ha partit cap allà. Pensau que Alemanya té l’índex més baix de desocupació de tots els països que formen la Unió Europea (un 8,3%), cosa que explica que aquest país encapçali el rànquing de preferències.

La segona està relacionada amb l’arribada massiva de turisme rus. Catalunya sembla ser la destinació que atreu més turisme rus (un 60% dels que varen visitar l’Estat espanyol durant l’any 2011 va escollir Catalunya). És un turisme que cerca el luxe, que pernocta en hotels de quatre i cinc estrelles, i que fa estades més llargues que les que sol fer el turisme europeu. No és d’estranyar que últimament s’hagi convertit en un objectiu a perseguir.

L’última raó és la introducció del decret TIL o Tractament Integrat de Llengües als centres educatius de les Illes Balears. No dedicaré molt de temps a això, però com sabeu es tracta d’un decret que pretén imposar un model trilingüe (anglès, català i espanyol) a les escoles de les Illes Balears. Per aconseguir aquest model trilingües, la proposta és que aquestes llengües siguin vehiculars a l’hora d’impartir matèries no lingüístiques amb quotes equitatives. Perquè els professors puguin impartir aquestes matèries en anglès, han de tenir el nivell B2 del Marc europeu comú de referència per a les llengües. Això ha fet que un gran nombre de professors cercassin precipitadament la manera d’arribar a aquell nivell B2 per por de perdre la feina. La pregunta que pretenem plantejar aquí no és si els professors poden aconseguir el B2 en poc temps, sinó si aquest nivell assegura que els estudiants balears millorin la competència en anglès.

Fa poc, circulava per les xarxes socials una figura sobre The Perfect Language Learner (El perfecte aprenent de llengües). Aquesta figura, que teniu a continuació, destacava una sèrie de punts: aprendre cada dia, estar motivat, anotar el vocabulari nou, llegir, ser valent i usar la tecnologia. Bé, segurament això és important, però hi ha altres factors que tenen un paper fonamental a l’hora d’assegurar un bon aprenentatge d’una llengua estrangera. A nivell internacional, la disciplina que estudia el procés d’aprenentatge d’una llengua estrangera es coneix com a SLA o Second Language Acquisition (Adquisició d’una segona llengua). Na Margalida Valls Ferrer, doctora en Lingüística Aplicada per la Universitat Pompeu Fabra, és especialista en aquest tema.

1185904_399244906864463_871109764_n

Margalida Valls Ferrer: La disciplina d’SLA va néixer als anys 70 com a camp interdisciplinari quan van començar a proliferar els estudis sobre l’adquisició de llengües no primeres. Ja des del començament dominaven els estudis sobre l’adquisició d’una nova llengua in situ (adquisició natural), és a dir al país on aquesta llengua es parlava. La majoria d’aquests primers estudis es van dur a terme als Estats Units i al Canadà. El gran nombre d’immigració que ambdós països havien rebut des de la dècada dels 60, especialment de països asiàtics, feia que els lingüistes i psicòlegs s’interessassin en: a) com els nouvinguts aprenien la llengua de l’entorn (segona llengua per a ells) i b) per què algunes persones aconseguien parlar-la gairebé com els nadius mentre que d’altres es quedaven estancades en una forma de parlar molt rudimentària, suficient per fer-se entendre i comunicar les necessitats més bàsiques, però amb molts errors i un accent fort.

Continua llegint

Dones en l’antiguitat: noves lectures per a temps nous

Maria del Mar Vanrell: En el nostre país, trobam no poques representacions femenines siguin pictòriques o en forma de petites escultures: les pintures del Cogul (les Garrigues, Catalunya), les pintures de la Valltorta (Alt Maestrat, País Valencià), la dama de Son Matge (Valldemossa, Mallorca), Tanit d’Eivissa o la dama d’Elx (l’Alcúdia, Baix Vinalopó) entre d’altres.

Aquestes representacions presenten característiques diferents i pertanyen a moments històrics també diferents. Aquí em centraré en la dama de Son Matge, potser perquè a Mallorca encara és desconeguda per a moltes persones.

El jaciment es troba a Valldemossa, concretament en un lloc anomenat “s’estret de Valldemossa” i va ser descobert l’any 1968 per William Waldren. Curiosament, aquest lloc s’usava com a “secret” per amagar-hi el contraband i Waldren va descobrir que hi havia diferents estrats que evidenciaven una ocupació humana. A continuació, es començà l’excavació dirigida per Waldren mateix i per Guillem Rosselló Bordoy, treball que durà fins a final de 1979. És en el segon estrat, datat de l’època pretalaiòtica, on es trobà la representació antropomòrfica més antiga de Mallorca: la dama de Son Matge (que actualment està en el Museu de Mallorca).

Imatge

Segons Carlos Garrido, es tracta d’una figura que té un cap amb els ulls traçats i un cos que no té relleu. A la base de la figura hi ha una sèrie de forats que podrien ser per afegir-hi algunes branques en forma de faldilla (com observam a la fotografia). No trobam molta d’informació sobre la naturalesa d’aquesta representació. Segons Waldren la figura devia tenir un ús màgico-religiós i, per tant, s’assumeix que representava una divinitat.

A continuació, n’Esperança Costa, periodista, llicenciada en Història i amb un Màster en Patrimoni Cultural, ens explicarà com algunes investigacions recents estan revisant la iconografia femenina de les cultures antigues i interpretant amb una nova perspectiva el paper que les dones exercien en aquelles societats.

Esperança Costa: Una reconeguda arqueòloga, Carmen Aranegui, catedràtica de la Universitat de València, em comentava que la representació femenina en l’antiguitat no havia estat estudiada a fons fins que les dones  van accedir, fa no res, al món de la investigació. Tradicionalment, qualsevol figureta femenina trobada en les excavacions de jaciments ibers i púnico-fenicis era immediatament classificada com una deessa, tant si estava nua com decorada amb joies i vestits. Però, si la figura representava un home, desapareixia el caràcter sagrat i els arqueòlegs qualificaven la troballa ajustant-la al poder terrenal del col·lectiu i de la societat que la va fabricar: la imatge, feta en fang, ferro, bronze o pintada sobre ceràmica, era doncs un guerrer, un príncep. Perquè, quin sentit tindria representar un home anònim, sense cap rellevància, un “ningú”? En el mateix sentit, la historiografia tradicional tampoc es plantejava la representació de les dones llevat del seu paper reproductor.

És ben palés que fins l’aparició de les religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islamisme), les deesses compartien (quan no protagonitzaven) el panteó diví amb els déus. Ací tenim el cas de la Tanit fenícia eivissenca, clarament identificable i preeminent. Però, totes les representacions femenines de l’antiguitat corresponen a deesses?

Continua llegint

Existeixen, les Balears?

Maria del Mar Vanrell: A començament del mes de gener va sortir un article al diari digital Vilaweb que qüestionava l’existència real d’una identitat balear. Sobre això, en parlaven amb Joel Bagur (historiador menorquí), Esperança Marí (filòloga de Formentera i diputada pel pacte per Eivissa), el mallorquí Biel Barceló (secretari general del PSM), Bernat Joan (sociolingüista eivissenc), Joan Lladó (president d’ERC de Mallorca) i Guillem Colom (professor de la Universitat gal·lesa de Bangor i militant de l’esquerra independentista de Mallorca). Les opinions són diverses, però tots estan d’acord que les Illes Balears no formen una entitat real. També és clar que històricament cada una de les Illes ha fet un camí divergent començant per la conquesta duita a terme per Jaume I fins arribar a l’any 1931, moment en què es debat l’avantprojecte d’estatut d’autonomia. Sobre el camí que s’ha de seguir cap a l’autodeterminació, les opinions són divergents. Guillem Colom pensa que, a Menorca, Mallorca pot veure’s com un obstacle vist el seu centralisme, mentre que la resta pensa que el procés cap a l’autodeterminació ha de ser un camí conjunt sempre que la gent de cada illa així ho vulgui.

Aquest debat que apareixia a Vilaweb tot just fa uns mesos no és nou: es va fer més que palès durant els anys 1999-2003 amb la campanya que va engegar el Govern de les Illes Balears amb l’eslògan “Balears, quatre illes, un país, cap frontera” i apareixia als Quaderns Gadeso del mes d’abril de l’any passat. En aquesta edició dels Quaderns Gadeso s’analitzen aspectes com la identitat balear, la identitat espanyola o la que té com a referent la pròpia illa. Els resultats demostren que un 57% dels enquestats se sent tan espanyol com balear, per un 7% que se sent únicament espanyol, un 17% que és més espanyol que balear, un 15% que se sent més balear que espanyol i un 5% que es defineix com a només balear. Els mateixos resultats, desglossats per illes, revelen preferències significatives. Quan arribam al tema que ens ocupa aquí, si els parlants se senten més identificats amb les Balears o amb la seva pròpia illa, veim que d’entrada hi ha una identificació més forta amb la pròpia illa que supera el 70% en el cas de Menorca i Formentera, i és d’un 63% i un 66% en el cas de Mallorca i Eivissa respectivament.

puzzleA continuació, en Miquel Àngel Casasnovas, doctor en història per la Universitat de les Illes Balears, professor de l’IES Josep Maria Quadrado de Ciutadella i autor del llibre Història de les Illes Balears (Editorial Moll, 1998 i 2007) entre altres obres, ens parlarà sobre el tema de la identitat balear.

Miquel Àngel Casasnovas: Aquest 1 de març hem commemorat el 30è aniversari de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Commemoració grisa i d’escàs calor popular, almenys vista des de Menorca. Un any més, la majoria d’illencs han vist en l’1 de març un dia no laborable per dedicar-lo a qualsevol cosa excepte recordar allò que teòricament celebra: que amb la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat publicava el text estatutari que possibilitava l’accés de l’arxipèlag a l’autonomia després d’un procés polític prou accidentat. Tres dècades més tard convindria fer balanç de tot plegat, però això per raons òbvies sobrepassa en escreix l’espai d’aquest article. Sí és pertinent, tanmateix, veure si des de l’1 de març de 1983 ençà s’ha anat forjant un sentiment identitari balear. I si hem de fer cas dels resultats de les enquestes, la identitat balear no existeix. Sí, en canvi, és ben forta la identificació amb la illa respectiva. Per què es dóna aquesta paradoxa si les Illes Balears existeixen com a entitat geogràfica, política i administrativa? M’agradaria apuntar quatre aspectes que ajuden a explicar aquesta realitat indiscutible:

Continua llegint

Ensenyar català a l’estranger

Maria del Mar Vanrell: Els que hem estudiat filologia catalana sovint hem hagut de sentir allò que “és una carrera sense gaire sortides”. I bé, hi ha una part de raó en això, però no diria que es tracti d’una carrera amb menys sortides que la resta de filologies o que la resta d’estudis d’humanitats. Ara mateix (i sense tenir en compte la situació precària que estam patint arran de la crisi econòmica i per culpa d’un govern que mostra un menyspreu absolut envers la llengua i la cultura catalanes), les sortides d’un llicenciat en filologia catalana són múltiples: ensenyament, edició, comunicació, planificació, terminologia, traducció, documentació en entitats o empreses, dinamització sociocultural, recerca, etc. En l’àmbit de l’ensenyament, és possible treballar en un institut de secundària, en escoles d’adults, en escoles d’idiomes, en una universitat de dins el domini lingüístic, però també en una universitat no catalana a l’Estat espanyol, Europa, Àsia, Amèrica o, fins i tot, Austràlia.

Institut_Ramon_Llull

L’Institut Ramon Llull, organisme que té com a objectiu la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes, convoca actualment els lectorats. Cada any aquest Institut convoca un concurs públic que apareix al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i també al web de l’IRL per cobrir les places disponibles dels lectors. Es demana als candidats que tenguin una llicenciatura (preferentment en filologia catalana). En el cas que no siguin llicenciats en filologia catalana, el candidat ha de tenir el Certificat de coneixements superiors de llengua catalana o un d’equivalent. La durada del lectorat és d’almanco un any. El lector haurà d’impartir docència, però també serà l’encarregat d’organitzar activitats de promoció i difusió de la llengua i la literatura catalanes, com ara seminaris, concerts, etc.

La intenció d’aquest article és la d’oferir informació de primera mà sobre els lectorats de català. Per això, la persona que ens l’oferirà és un lector de català a la University of Leeds (Anglaterra). En Roger Craviotto és llicenciat en filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat com a tècnic de suport a la recerca al projecte Atles interactiu de l’entonació del català i com a professor de llengua catalana a acadèmies i al Consorci per a la Normalització Lingüística.

 Roger Craviotto: D’ençà que vaig començar la meva formació com a filòleg sempre m’he interessat per les sortides menys òbvies que els meus estudis poden oferir-me. Els lectorats de l’Institut Ramon Llull sempre m’havien semblat una alternativa temporal molt bona per dedicar-me a allò que m’agradava mentre vivia una experiència diferent en un país estranger. No exagero gens quan explico la cara de perplexitat de la gent quan em demana què hi faig, a Anglaterra. Ens hem cregut que som tan petits que ni nosaltres mateixos ens acabem de creure que la nostra cultura és universal. Fins i tot, gosaria dir que els anglesos se sorprenen menys quan els dic que faig classes de llengua catalana a Leeds.  Continua llegint