(…)
I crec que encara
hi ha d’haver més llenguatges
que entenguin els teus llavis i les meves llengües,
perquè jo pugui empènyer les paraules amor
pels sords baladres de les autopistes,
perquè pugui vèncer les arestes de les muntanyes,
perquè pugui adreçar, encara més, les meves vèrtebres.
Les faré paraules toves de pa tendre,
o de sorra, perquè puguin embeure
la teva aigua,
o si encara la teva ciutat
està fora dels meus hemisferis
les enviaré en un satèl·lit de plàstic
a les estrelles,
i pararé amb les mans obertes
tants estius i hiverns com calgui,
fins que es morin els baladres
o el cel quedi absent
de llumetes.
Ximarra 